REFLEXIÓ FINAL

               /Imatge de la sala sensorial (espai de cooporal i relaxació) del ASPACE cim de Montjuïc/


En aquest últim punt m'agradaria fer especial atenció als aspectes més reflexius sobre les pràctiques realitzades al meu centre ASPACE...

Per una banda, a nivell personal, el fet de prendre consciència de la quantitat de barreres que les persones amb movilitat reduïda troben en el seu dia, és després d'aquest període de pràctiques on realment he pres consciència de la problemàtica, sobretot pel que fa la movilitat que aquestes persones troben a diari, i donant la meva sincera opinió, em sembla lamentable que un món que lluita per la diversitat no comenci per adaptar els espais, els transports, les entrades als llocs, els lavabos de tot arreu, les instal·lacions, les escoles... de la mateixa manera que existeix per les persones que no utilitzen cadira de rodes.

Adonant-me que el col·lectiu de paràlisi cerebral no només troba limitacions en l'àmbit arquitectònic, sinó també en tot el que fa referència a la integració en societat. El simple fet de sortir a prendre alguna cosa amb amics et fa un mirall de com persones que no estan acostumades a tractar amb el col·lectiu es mostren de forma incòmode, o sovint buscant el referent, o guia que acompanyi al grup i que no presenti cap discapacitat per preguntar què és el que voldran per prendre o menjar, és curiós com la societat no estem gens sensibilitzats. Evidentment sempre hi ha excepcions i persones que sense prejudicis ni pors s'acosten amb la seva espontaneïtat i naturalesa.

D'altra banda em va agradar veure com empreses de recent creació s'acosten a aquests espais a conèixer i a voler aportar part dels seus guanys fent servir activitats d'intercanvi o fins i tot els pròpis espais del centre, aquesta és una manera real i viva d'intercanvi i de profit perquè totes dues entitats en treuen alguna cosa, i no ens obidem que el sostèn econòmic de centres com ASPACE Badalona és molt just, totes les ajudes, tant de personal, com econòmiques són un cop de mà. 

Haver pogut fer les pràctiques a ASPACE m'ha aportat una gran sensibilitat cap al col·lectiu, conèixer noves eines per entrendre'm amb persones amb dificultat de parla, un obertura en tots els sentits, així com també cap noves maneres d'entendre la funció del psicopedagog fora de l'àmbit escolar, i tractant amb persones adultes.

En el meu cas no hi havien infants, però si joves d'uns 24 anys fins a adults de 50, que evidentment guanyen en autonomia quan topen amb centres com aquest. Són per ells un fort estímul i tot pren sentit quan veuen que allò que fan, adquireixen, creen o aprenen els serveix per a molt. Algun d'ells inclús és campió d'Europa de Boccia, que és un esport adaptat del que gaudeixen molts d'ells i competeixen a nivell internacional. És enriquidor i terapèutic igual que per a una persona que competeix de qualsevol altre esport, o simplement el practica.

Per últim m'agradaria donar especial atenció al paper del psicopedagog, en aquest cas la seva figura és semblant al de la resta de personal del centre, però amb alguns matissos, perquè en el seu cas és qui pren més contacte amb les famílies, així com qui pacta, crea nous objectius, busca la motivació dels nois, fa de mediador sovint entre famílies i joves, inclús de figura medidadora també entre treballadors del centre i joves/adults. Amb les famílies és amb qui treballa de manera més intensa ja que és on apareixen també més dificultats, sovint per la sobreprotecció que apareix en aquests casos, i que impossibilita l'autonomia i el valer-se per un mateix, per la por que no surti bé, per costum, per desconfiança...hi ha un treball emocional darrere de les famílies molt important a fer i sovint el psicopedagog fa de sostèn de tota aquest engranatge. Compleix sense dubte amb totes les competències que se li demanen a la seva figura: